Pisos turísticos ¿especulación inmobiliaria o economía colaborativa?

Las plataformas de alquiler vacacional, como Airbnb, Homestay o Wimdu, han supuesto una revolución en el sector del alojamiento turístico y ya representan un 25% del mercado español según un estudio realizado por “The Ostelea Business School of Tourism & Hospitality en el año 2015.

Estas plataformas forman parte del creciente modelo de la economía colaborativa, concretamente del denominado alojamiento peer-to-peer (P2P). Un modelo basado en la compartición o intercambio de recursos propios y no en la generación de nuevos. La mayor parte de los usuarios de plataformas colaborativas (en España) participan en este modelo por el ahorro (64%), el menor impacto medioambiental (59%), el refuerzo de la comunidad (59%) y la posibilidad de lucro (54%).

Con estos datos en la mano, la primera impresión sobre este modelo suele ser muy positiva, pero, si analizamos a fondo la realidad del sector del alojamiento turístico, no todo es de color de rosa.

La proliferación de los denominados “pisos turísticos” está generando un problema de convivencia entre los arrendatarios de estos pisos y la población residente (el llamado “turismo de borrachera”). Un conflicto social que ha generado protestas vecinales y que está en la agenda política de muchos ayuntamientos, teniendo como caso emblemático el municipio de Barcelona.

Aunque la convivencia sea la parte más vistosa del problema de los “pisos turísticos”, su rentabilidad superior respecto al alquiler no vacacional está generando otras problemáticas. En Barcelona, según un estudio de la consultora EY de 2015, los beneficios que genera un alquiler medio de 750 eur pueden subir hasta 1.670 euros (+123%) como “piso turístico”.

Entre estas problemáticas destaca la especulación inmobiliaria que, avivada por la presión turística descontrolada, está provocando una escasez del alquiler convencional y un aumento del coste de la vida (con alto riesgo de gentrificación de algunos barrios). Sólo hay que echar un vistazo a los datos.

En el último informe trimestral de 2016 del portal inmobiliario idealista.com, se constata que Barcelona es la ciudad del Estado donde porcentualmente sube más el alquiler (+22,4%) y, según un informe sobre el mercado de la vivienda elaborada por Tecnocasa y la Universitat Pompeu Fabra (UPF), cuatro de cada diez inmuebles que se compraron en Barcelona durante el primer semestre de 2016 fueron adquiridos por inversores inmobiliarios.

La alta demanda residencial que tienen municipios como Barcelona, sumada al fenómeno de los “pisos turísticos”, está suponiendo un reto para los reguladores públicos. El derecho al acceso a la vivienda está cada vez menos garantizado y parece que la economía colaborativa, dentro de la lógica del mercado y el afán de lucro, está siendo más parte del problema que de la solución. Habrá que seguir trabajando en nuevos modelos económicos que garanticen plenamente los derechos de la ciudadanía.

Pisos turísticos ¿especulación inmobiliaria o economía colaborativa?

Lectura de les eleccions plebiscitàries del 27S

Analitzant les 9 candidatures presentades i, en un context polític de polarització entre el Sí i el No, es fa complicat identificar i situar el posicionament de totes les candidatures respecte a la independència de Catalunya.

Actualment, segons qui fa la valoració, estem veient tres lectures diferents del plebiscit del 27S (segons el % de vots amb un 99,97% escrutat):

Lectura

JxSí

CUP

PP

PSC

C’s

UDC

CSQEP

Altres

Independentista

No

Abstenció

Unionista

No

No

Sense guanyador

No

???

39,54%

8,21%

8,50%

12,73%

17,92%

2,51%

8,94%

1,12%

47,75%

39,15%

12,57%

D’aquestes lectures podem extreure que tothom té molt clares les posicions de JxSí, CUP, PP, PSC i C’s. En canvi, la resta tenen diferents interpretacions. Anem a analitzar-les una a una per cercar la visió més exacta possible.

El cas d’UDC, partint de que s’ha presentat en solitari degut al seu desacord intern a l’hora de defensar la independència, fet que ha provocat la ruptura de la coalició amb CDC (CiU) i una escissió interna (DC) que ha anat a JxSí, podríem identificar-la com dins del bloc del No. En aquest bloc també podríem sumar Ganemos (sector unionista de Podem Catalunya) i Recortes Cero – Els Verds pel seu contingut programàtic.

Per una altra banda, les candidatures de CSQEP i Pirates s’han definit clarament en contra de que aquestes eleccions siguin plebiscitàries i han defensat un referèndum (acordat i desobedient respectivament). Per tant, juntament amb el PACMA per la seva indefinició programàtica, aquestes tres candidatures formaríen el bloc dels “no posicionats”.

Per tant, ens trobem amb unes eleccions plebiscitàries on han votat aproximadament un 48% d’independentistes, un 43% d’unionistes i un 9% d’indefinits (CSQEP bàsicament) que seran determinants quan es posicionin.

Una posició que haurà d’esperar als resultats de les pròximes eleccions estatals per veure si hi ha possibilitat de reforma / terceres vies o, si pel contrari, es produeix un tancament de qualsevol possibilitat de canvi a l’Estat. Arribats a aquest punt, els indefinits apostaran per la ruptura o pel continuisme del règim borbònic del 78?

Pepe

PD: Una altre tema a banda és que, anant més enllà de la lectura d’una persona un vot, podem veure que territorialment tan sols hi ha sis comarques de Catalunya on han guanyat els partits contraris a la independència i al dret a decidir. Una dada prou important com per ser ignorada.

Lectura de les eleccions plebiscitàries del 27S

Emancipació nacional, alliberament social i ruptura democràtica

Avui és dia de reflexió (segons la Llei electoral) i, malgrat que la majoria ja portem reflexionant setmanes, mesos o inclús anys, no ens vé d’un dia més. Realment, crec aquest dia està més pensat perquè pugui descansar la gent que ha estat en campanya que no pas per reflexionar. De totes maneres, benvingut sigui aquest parentèsis electoral.

Anant al tema. Aquest 27S s’ha convertit en un plebísicit per la independència on els vots de Junts pel Sí (CDC, ERC, MES, DC) i la CUP comptaran com un Sí i la resta de forces, malgrat no posicionar-se o inclús tenir independentistes en les seves files, comptaran com un No.

Això vol dir que, si hi ha una majoria de vots a les dues candidatures del Sí, sense comptar els vot independentista a altres candidatures, hi haurà un mandat democràtic clar per iniciar un procés cap a la independència de Catalunya.

En cas contrari, segurament ens trobarem que hi haurà una majoria constituent formada per Junts pel Sí, CUP i Catalunya Sí Que Es Pot on aquestes forces s’hauran de posar d’acord per iniciar un procés constituent no subordinat a l’Estat espanyol.

Emancipació nacional

En qualsevol cas, aquest 27S s’iniciarà un procés constituent que ha de tenir dos objectius bàsics: l’alliberament social i la ruptura democràtica. Si el resultat d’aquest procés acaba sent una reproducció del model democràtic i socioeconòmic de l’Estat espanyol en petit, no hi haurà cap alliberament per la majoria de la població, és a dir, per les classes populars.

Alliberament social

El resultat d’aquest procés ha de dotar-nos de les eines necessàries per assolir les múltiples sobiranies: alimentària, energètica, econòmica, etc. Entre d’altres, cal treballar per una igualtat efectiva i respecte total per la identitat de gènere, el reconeixement del treball domèstic i de cures, la conciliació de la vida personal, laboral i familiar i la participació política (a través de la reducció de la jornada de treball p. ex.), la reapropiació col·lectiva dels bens comuns (terra, aigua, energia, …), el dret al propi cos, la protecció de la natura i conservació d’un entorn sa on viure, etc.

Ruptura democràtica

I, si volem evitar la gestació d’una classe dominant, corrupta i plena de privilegis, cal trencar amb el model de governança representativa actual i caminar cap a la participació directa i l’autogovern. Això no implica que tothom hagi d’estar tot el dia participant en política però sí que qualsevol que ho desitgi pugui fer-ho a través de canals democràtics i/o la delegació de funcions i responsabilitats (sota mandat popular).

Aquesta és la única forma d’evitar que la voluntat d’un poble es vegi traida quan els i les càrrecs electes “no ens representen”. Cal incloure mecanismes horizontals de control i transparència com la revocació de càrrecs, iniciativa popular i referèndum vinculants, pressupostos participatius, auditories ciutadanes, fiscalització per sorteig, etc.

Conclusió

En definitiva, per fer efectiu l’alliberament social, cal una ruptura democràtica i, per assolir aquesta ruptura, és necessàri un procés d’emancipació nacional. Una concatenació d’esdeveniments que fan indissociable la lluita social i nacional.

Per aquesta raó i pel mèu rebuig a qualsevol discurs identitari i/o de la por, aquest diumenge 27S votaré a la CUP Crida Constituent. Governem-nos!!!

Pepe

Emancipació nacional, alliberament social i ruptura democràtica

No volem triar entre soberanisme i “sí se puede”, ho volem tot!

Personalment, sóc dels que considera que els eixos social i nacional son indissociables perquè crec que la independència és un medi / canal / eina per trencar amb el règim del 78. És a dir, una ruptura que obre la oportunitat de construir un nou model socioeconòmic a través d’un procés constituent popular, participatiu i inclusiu.

Un cop aclarida la meva posició al respecte, també haig de dir que sóc conscient de que molta gent amb la que comparteixo l’afany de justícia social i ambiental no comparteixen aquesta mateixa visió. Partint d’aquesta hipotesi, en un context electoral molt calent que ens absorveix i marca el calendari, crec que hem de cercar fòrmules d’entesa que vagin més enllà de la lògica institucional.

La proposta que exposaré a continuació parteix del supòsit de que hi ha consens en que el subjecte principal del canvi / ruptura és el conjunt de moviments socials, lluites populars i organitzacions polítiques que s’han deixat la pell contra l’austericidi i altres polítiques dictades pels mercats. En un segon pla però no menys important, hi hauria tota la gent que, sense implicar-se en el dia dia de les lluites, és conscient del que hi ha en joc i està disposada a recolzar i, inclús, formar part d’aquest subjecte polític. Pot sonar una mica “avantguardista” però és la realitat que he viscut aquests darrers anys com activista.

Un poder popular i dos instruments electorals

Si quieres resultados diferentes, no hagas siempre lo mismo

Albert Einstein

Què passaria si invertisim la dinàmica electoral i, en comptes de construir la unitat1 entorn a una candidatura, la construisim entorn al poder popular2?

És cert que tenim diferències (alguns de matís i altres de fons) però també que tenim moltes coincidències. Si som capaces de dissenyar un espai polític basat en el respecte i reconeixement mutu, on s’incorporin mecanismes representatius de la nostra pluralitat, ho podrem tot. Potser val la pena intentar-ho, no?

Com resolem les diferencies de matís i de fons sobre sense renunciar al disens? Partint de la base de que estem construint un espai híbrid de poder popular i institucional sota el principi de “manar obeint”, tenim dos sistemes diferents (però complementaris) de representar el disens:

  • Democràcia líquida: quan hi han matissos en temes on coincidim força (eix social) es pot consultar a les bases i ponderar la visió col·lectiva a l’hora d’emetre un posicionament polític
  • Dues candidatures: quan hi han temes de fons que necessiten un posicionament clar d’inici (eix nacional) és necessàri crear diferents instrumentals electorals que puguin recollir el suport popular de les sensibilitats majoritàries

Per tant, quina és la proposta d’unitat popular? Una mateixa estructura organitzativa i dues candidatures electorals. Les candidatures serien merament instrumentals i defensarien les polítiques socioambientals i nacionals que emanarien d’aquest espai polític ampli on confluirien moviments, lluites, organitzacions, gent a títol individual a través d’assemblees obertes, etc.

En quant a l’eix social, les dues candidatures defensarien les mateixes polítiques incorporant el sistema de democràcia líquida en cas de disensos (segurament entorn mesures econòmiques) i, en quant a l’eix nacional, hi hauren dos òrgans diferenciats que dictarien les polítiques nacionals que hauria de defensar cada candidatura (per ser un tema de fons).

NOTA: És important no confondre les taules de polítiques nacionals (autodeterminista i soberanista) amb les candidatures, aquestes taules serien dos òrgans d’una mateixa estructura organitzativa que tindrien competències exclusives en aquesta matèria.4

Sí se puede (si hi ha voluntat política)

La historia es nuestra y la hacen los pueblos

Salvador Allende

La proposta presenta una fòrmula que permet recollir tot el suport popular d’abaix a l’esquerra sense obligar a fer cap renuncia als agents implicats. La idea base és que la legitimitat democràtica de les eleccions del 27S determini el pes de cadascuna de les taules de polítiques nacionals3 (autodeterminista i soberanista) evitant el debat i conflicte intern en una qüestió tan important i de fons a Catalunya (i la resta de Països Catalans).

En definitiva, que sigui el poble lliure i sobirà qui, des de la radicalitat democràtica, determini el nostre rumb des d’un bon inici.

Pepe C.

 

[1] La unitat no s’ha de confondre mai amb uniformitat. La unitat ha de partir de la confluència (paraula de moda) i no de la convergència.

[2] El poder popular és un concepte abstracte, dinàmic i difús que ens ha acompanyat al llarg de la història. Per aterrar-ho una mica, m’atreveria a dir que és una terminología que engloba a tots aquells agents socials, polítics i culturals que identifiquem com a motor de canvis, generadors de contrahegemonía i defensors del bé comú.

[3] La divisió de l’esquema gràfic està basada en les forces polítiques que s’han posicionat clarament favorables a una república catalana (sobiranistes) i les que no (autodeterministes). És una divisió susceptible a haver-hi errors.

[4] Disculpes als col·lectius que es poden sentir molestos per sortir a l’esquema gràfic.

No volem triar entre soberanisme i “sí se puede”, ho volem tot!

Procés Constituent, on vas?

Des de la constitució del moviment del Procés Constituent al 2013, arran de la presentació d’un manifest per un procés constituent a Catalunya per part de l’Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades en un programa de la televisió pública catalana, hi han hagut una sèrie d’esdeveniments que han influit en el rumb d’aquest moviment.

  1. L’aparició de Podemos com una força rupturista d’àmbit estatal amb alt contingut social que es presenta a les eleccions europees de 2014 defensant el dret a l’autodeterminació dels pobles en el seu programa polític
  2. El procés participatiu del 9N on independentistes i (con)federalistes ens vam posar d’acord per votar Sí-Sí en clau de ruptura per obrir un procés constituent unilateral a Catalunya
  3. La sensació d’un desinflament del moviment sobiranista degut a les batalles partidistes al Parlament a l’hora d’acordar un full de ruta comú
  4. La intenció de convocar unes eleccions anticipades a Catalunya pel 27S que les forces sobiranistes volen interpretar en clau plebiscitària per “emular” el referèndum que no va permetre l’Estat
  5. La constitució de tot una sèrie de candidatures populars “de conflluència” per a les pròximes eleccions municipals del 24M on les aliances son diverses i, depenent del municipi, no necessàriament marcades per l’eix nacional
  6. El creixement i decreixement de les espectatives de Podemos quan Ciutadans dona el salt a l’àmbit estatal presentant-se també com una força de (re)canvi a través d’un discurs “anticasta” similar [1]
  7. La convocatòria d’eleccions generals a finals d’any sense que s’hagi concretat una data al respecte

Darrerament, el Procés Constituent s’ha convertit en un espai de debat partidista on, entre totes les parts, s’ha generat un ambient de desconfiança entre companys i companyes i, inclús, s’han tingut alguns comportament antidemocràtics.

Sota aquest context polític, han sorgit dos posicionaments legítims vers el principi fundacional del moviment:

Els sota-signants fem una crida a la ciutadania de Catalunya a adherir-se a aquest manifest que té per objectiu la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya que permeti que el poble català decideixi de forma democràtica i pacífica quin model d’estat i de país és el que desitja.

Hi ha un sector que, sense necèssitat de ser independentista, defensa un procés constituent unilateral (a través d’una DUI) per motius diferents i no excloents:

  1. La hipotèsi de que, arran de les espectatives electorals en l’àmbit estatal, les forces que defensen l’autodeterminació (IU i Podemos) no sortiran guanyadores en la pròxima cita electoral [1][2]
  2. La  certesa jurídica de que, sense DUI, Catalunya continua sent una Comunitat Autònoma subjecta a la legalitat i jerarquia de l’Estat i, per tant, qualsevol impuls o suport institucional a un procés constituent català serà impugnat i invalidat a instàncies de qualsevol partit o institució d’àmbit estatal

Hi ha un altre sector que, en canvi, creu que s’ha d’engegar un procés constituent subordinat a l’Estat, principalment, pels següents motius:

  1. La hipotèsi de que Podemos aconseguirà ser majoria i “obrir els candaus” del règim del 78 a través d’un procés constituent espanyol on es pugui parlar de tot
  2. La desconfiança de que pugui sortir un model de país rupturista a través d’un procés constituent liderat per, tal i com apunten els sondejos, CDC o ERC [3]

Probablement, el segon argument del dos sectors son complementaris i els podem compartir tots i totes a dia d’avui. El problema resideix en el primer argument, és a dir, en quin àmbit territorial ens hem de focalitzar per tal d’assolir el canvi social…

  • Si apostem per la via unilateral a Catalunya i desconfiem de l’Esquerravergència, hem d’ampliar la base sobiranista i recolzar l’espai polític “Per la ruptura” (impulsat per la CUP i la Crida Constituent)
  • Si apostem per canviar la legalitat de l’Estat i confiem en que es respectarà la voluntat del poble català, hem de convencer als sobiranistes i recolzar electoralment a Podemos o IU / ICV-EUiA
Però el cicle electoral d’aquest any ens planteja l’oportunitat d’anar més enllà d’aquesta dicotomía i, per tant, de reflexionar sobre una tercera via:
  • Si apostem per la CUP-CridaConstituent a les eleccions del 27S i per Podemos a les generals, estem garantint les dues vies de ruptura posant els ous en dos cistells diferents

Aquesta tercera via és molt factible si, a l’espai “Per la ruptura“, s’acorda el compromís d’engegar un debat i referèndum vinculant sobre la nostra relació amb altres pobles o Estats (independència, associació o con-federació) en el marc d’una Catalunya independent.

La contra que deriva d’aquesta tercera via és que una disminució de l’electorat de Podemos a les catalanes podria arribar a afectar negativament a aquesta formació a les generals però això s’escapa de la nostra responsabilitat com a moviment perquè estarem actuant des de la coherència del nostre principi fundacional. [4]

En conclusió, ara és el moment de demostrar que podem tenir un debat seriós i argumentat, escoltant a tothom, sobre el nostre posicionament col·lectiu com a Procés Constituent davant de l’actual context polític o si, pel contrari, tornem a caure en la lògica dels partits clàssics on només prima quina posició surt guanyadora i punt.

Pepe Castelltort

(membre actiu del Procés Constituent)

 

[1] Els sondejos de l’intenció de vot a les eleccions generals demostren aquest canvi de tendència on es veu clarament un decreixement de PP, UPyD i Podemos a favor de C’s

[2] Les eleccions andaluses han sigut la primera prova de foc de Podemos després de les europees i el procés d’estructuració orgànica com a partit. Els resultats han sigut bons (15 de 109 escons) però no suficients com per inciar el canvi que es proposa aquesta formació. Ara caldrà estar atents als resultats de les eleccions autonòmiques que tindran lloc al maig.

[3] La darrera enquesta del CEO (desembre de 2014), sobre l’intenció de vot a les eleccions al Parlament, estima un empat entre les formacions de CiU i ERC amb 34-36 escons, seguides de C’s (14-16), PSC (13-14), PP (11-12), Podemos (9-11), CUP  (7-8) i ICV-EUiA (7-8)

[4] La darrera enquesta del CEO (desembre de 2014), sobre l’intenció de vot a les eleccions al Congrés a Catalunya, estima un empat entre les formacions de CiU i Podemos amb 10-12 escons, seguides d’ERC (8-9), PSC (6-7), PP (4-5), C’s (2) i ICV-EUiA (1-2)

Procés Constituent, on vas?

Podem assolir l’unitat popular a Catalunya?

Els moviments i organitzacions polítiques independentistes i (con)federalistes rupturistes podríen arribar a compartir aquest full de ruta?

1) Reconèixer el dret a l’autodeterminació de Catalunya i engegar unilateralment un procés constituent popular i des d’abaix, en el marc d’una República catalana independent (via DUI), que culmini en un referèndum vinculant de ratificació de la Constitució

2) Un cop aprovada la Constitució, reconèixer el dret a la lliure associació o (con)federació de Catalunya, com a nou subjecte polític sobirà, i iniciar un debat públic, plural i inclusiu que contempli la independència i totes les possibilitats d’aliança amb altres pobles i que culmini en un referèndum vinculant multiopció mitjançant un sistema de vot preferencial (tipus VUT p.ex.)

Aquesta és una proposta que equilibra les dues posicions majoritàries a Catalunya vers l’eix nacional (un 67% de la població segons les darreres enquestes del CEO) i que pot evitar la divisió de les classes populars. Potser valdria la pena reflexionar-hi…

Pepe

Podem assolir l’unitat popular a Catalunya?