Deute odiós i il·legítim

Segons el dret internacional i la doctrina elaborada per Alexander Sack al 1927 un deute pot ser considerat odiós quan: (1) hagi estat contret per un règim despòtic, dictatorial, amb l’objectiu de consolidar el seu poder, (2) en contra de l’interès de la ciutadania i / o en l’interès personal dels dirigents i de les persones properes al poder, i (3) amb el coneixement de la destinació odiosa dels fons prestats per part dels creditors. [1]

Des de la constitució del Banc Central Europeu (BCE), el capital del qual surt de les aportacions dels bancs centrals nacionals dels països de l’Unió Europea i per tant, de diners públics, la banca privada ha comprat i continua comprant deute públic a l’Estat a uns interessos molt superiors (~5%) als dels prèstecs que adquireix a través del mateix BCE (~1%). Una praxis que lluny d’apropar-nos a la recuperació econòmica, només  provoca més endeutament, retallades i malestar i patiment sobre la població.

Aquest augment del deute derivat de l’especul·lació financera, duta a terme amb diners públics per a més inri, és del tot il·legítim i compleix a la perfecció els requísits per a ser considerat un deute odiós. Per tant, la diferència d’interessos derivada d’aquesta activitat (~4%) no s’hauria de pagar.

Per un altre banda, apart d’analitzar els interessos que genera el deute, també cal estudiar l’origen del mateix. És a dir, qui ha generat aquest deute i per a quina fi.

En el cas particular de l’Estat espanyol, la corrupció (prinicipalment urbanística) ha generat un expoli de fons públics que, a la llarga, també ha acabat incidint en la necessitat de finançament exterior i conseqüentment, en un major endeutament públic. En especial, els suborns i les comissions a canvi de recalificacions urbanístiques o adjudicacions públiques.

El problema derivat d’aquestes males arts no és només el deute derivat de la construcció d’obres faraòniques clarament innecessàries per a la ciutadania (aeroports fantasma, trams d’AVE, ciutats de la cultura, etc) sino que, a més, a dia d’avui, algunes d’aquestes obres continuen generant despeses malgrat estar inclús en desús.

Un altre motiu de l’endeutament públic ha sigut la progressiva baixada d’ingressos de l’Estat, deguda principalment a les anteriors privatitzacions de serveis públics rentables (energia, telecomunicacions, etc), la venta de patrimoni (per llogar-ho després!)[2], l’augment del frau fiscal (agreujat per la reducció dels recursos destinats a perseguir aquests tipus de delictes econòmics) i la reducció de la càrrega impositiva a les rentes més altes (per raonaments purament ideològics i insolidaris).

Aquesta gestió política, clarament contraria als interessos de la ciutadania, em portaria a considerar odiós (com a mínim) tot aquell deute derivat de la construcció i manteniment d’infraestructures que s’ajusten a les característiques abans mencionades, i segurament em quedi curt…

Amb aquesta exposició vull deixar en evidència que és just i necessari estudiar a fons l’origen del deute per desxifrar com hem arribat a la situació actual, depurar responsabilitats i evitar que torni a passar en el futur (replantejant-nos l’actual model econòmic).

Ara que entren a debat els pressupostos generals, tant a l’Estat com a la Generalitat de Catalunya, és un bon moment per plantejar-nos seriosament si l’activació d’una auditoria del deute ens podria salvar de tots els retrocesos en drets socials que es materialitzaran un cop s’hagin aprovat els pressupostos als corresponents parlaments.

Pepe

Advertisements
Deute odiós i il·legítim

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s