Lectura de les eleccions plebiscitàries del 27S

Analitzant les 9 candidatures presentades i, en un context polític de polarització entre el Sí i el No, es fa complicat identificar i situar el posicionament de totes les candidatures respecte a la independència de Catalunya.

Actualment, segons qui fa la valoració, estem veient tres lectures diferents del plebiscit del 27S (segons el % de vots amb un 99,97% escrutat):

Lectura

JxSí

CUP

PP

PSC

C’s

UDC

CSQEP

Altres

Independentista

No

Abstenció

Unionista

No

No

Sense guanyador

No

???

39,54%

8,21%

8,50%

12,73%

17,92%

2,51%

8,94%

1,12%

47,75%

39,15%

12,57%

D’aquestes lectures podem extreure que tothom té molt clares les posicions de JxSí, CUP, PP, PSC i C’s. En canvi, la resta tenen diferents interpretacions. Anem a analitzar-les una a una per cercar la visió més exacta possible.

El cas d’UDC, partint de que s’ha presentat en solitari degut al seu desacord intern a l’hora de defensar la independència, fet que ha provocat la ruptura de la coalició amb CDC (CiU) i una escissió interna (DC) que ha anat a JxSí, podríem identificar-la com dins del bloc del No. En aquest bloc també podríem sumar Ganemos (sector unionista de Podem Catalunya) i Recortes Cero – Els Verds pel seu contingut programàtic.

Per una altra banda, les candidatures de CSQEP i Pirates s’han definit clarament en contra de que aquestes eleccions siguin plebiscitàries i han defensat un referèndum (acordat i desobedient respectivament). Per tant, juntament amb el PACMA per la seva indefinició programàtica, aquestes tres candidatures formaríen el bloc dels “no posicionats”.

Per tant, ens trobem amb unes eleccions plebiscitàries on han votat aproximadament un 48% d’independentistes, un 43% d’unionistes i un 9% d’indefinits (CSQEP bàsicament) que seran determinants quan es posicionin.

Una posició que haurà d’esperar als resultats de les pròximes eleccions estatals per veure si hi ha possibilitat de reforma / terceres vies o, si pel contrari, es produeix un tancament de qualsevol possibilitat de canvi a l’Estat. Arribats a aquest punt, els indefinits apostaran per la ruptura o pel continuisme del règim borbònic del 78?

Pepe

PD: Una altre tema a banda és que, anant més enllà de la lectura d’una persona un vot, podem veure que territorialment tan sols hi ha sis comarques de Catalunya on han guanyat els partits contraris a la independència i al dret a decidir. Una dada prou important com per ser ignorada.

Lectura de les eleccions plebiscitàries del 27S

Emancipació nacional, alliberament social i ruptura democràtica

Avui és dia de reflexió (segons la Llei electoral) i, malgrat que la majoria ja portem reflexionant setmanes, mesos o inclús anys, no ens vé d’un dia més. Realment, crec aquest dia està més pensat perquè pugui descansar la gent que ha estat en campanya que no pas per reflexionar. De totes maneres, benvingut sigui aquest parentèsis electoral.

Anant al tema. Aquest 27S s’ha convertit en un plebísicit per la independència on els vots de Junts pel Sí (CDC, ERC, MES, DC) i la CUP comptaran com un Sí i la resta de forces, malgrat no posicionar-se o inclús tenir independentistes en les seves files, comptaran com un No.

Això vol dir que, si hi ha una majoria de vots a les dues candidatures del Sí, sense comptar els vot independentista a altres candidatures, hi haurà un mandat democràtic clar per iniciar un procés cap a la independència de Catalunya.

En cas contrari, segurament ens trobarem que hi haurà una majoria constituent formada per Junts pel Sí, CUP i Catalunya Sí Que Es Pot on aquestes forces s’hauran de posar d’acord per iniciar un procés constituent no subordinat a l’Estat espanyol.

Emancipació nacional

En qualsevol cas, aquest 27S s’iniciarà un procés constituent que ha de tenir dos objectius bàsics: l’alliberament social i la ruptura democràtica. Si el resultat d’aquest procés acaba sent una reproducció del model democràtic i socioeconòmic de l’Estat espanyol en petit, no hi haurà cap alliberament per la majoria de la població, és a dir, per les classes populars.

Alliberament social

El resultat d’aquest procés ha de dotar-nos de les eines necessàries per assolir les múltiples sobiranies: alimentària, energètica, econòmica, etc. Entre d’altres, cal treballar per una igualtat efectiva i respecte total per la identitat de gènere, el reconeixement del treball domèstic i de cures, la conciliació de la vida personal, laboral i familiar i la participació política (a través de la reducció de la jornada de treball p. ex.), la reapropiació col·lectiva dels bens comuns (terra, aigua, energia, …), el dret al propi cos, la protecció de la natura i conservació d’un entorn sa on viure, etc.

Ruptura democràtica

I, si volem evitar la gestació d’una classe dominant, corrupta i plena de privilegis, cal trencar amb el model de governança representativa actual i caminar cap a la participació directa i l’autogovern. Això no implica que tothom hagi d’estar tot el dia participant en política però sí que qualsevol que ho desitgi pugui fer-ho a través de canals democràtics i/o la delegació de funcions i responsabilitats (sota mandat popular).

Aquesta és la única forma d’evitar que la voluntat d’un poble es vegi traida quan els i les càrrecs electes “no ens representen”. Cal incloure mecanismes horizontals de control i transparència com la revocació de càrrecs, iniciativa popular i referèndum vinculants, pressupostos participatius, auditories ciutadanes, fiscalització per sorteig, etc.

Conclusió

En definitiva, per fer efectiu l’alliberament social, cal una ruptura democràtica i, per assolir aquesta ruptura, és necessàri un procés d’emancipació nacional. Una concatenació d’esdeveniments que fan indissociable la lluita social i nacional.

Per aquesta raó i pel mèu rebuig a qualsevol discurs identitari i/o de la por, aquest diumenge 27S votaré a la CUP Crida Constituent. Governem-nos!!!

Pepe

Emancipació nacional, alliberament social i ruptura democràtica

No volem triar entre soberanisme i “sí se puede”, ho volem tot!

Personalment, sóc dels que considera que els eixos social i nacional son indissociables perquè crec que la independència és un medi / canal / eina per trencar amb el règim del 78. És a dir, una ruptura que obre la oportunitat de construir un nou model socioeconòmic a través d’un procés constituent popular, participatiu i inclusiu.

Un cop aclarida la meva posició al respecte, també haig de dir que sóc conscient de que molta gent amb la que comparteixo l’afany de justícia social i ambiental no comparteixen aquesta mateixa visió. Partint d’aquesta hipotesi, en un context electoral molt calent que ens absorveix i marca el calendari, crec que hem de cercar fòrmules d’entesa que vagin més enllà de la lògica institucional.

La proposta que exposaré a continuació parteix del supòsit de que hi ha consens en que el subjecte principal del canvi / ruptura és el conjunt de moviments socials, lluites populars i organitzacions polítiques que s’han deixat la pell contra l’austericidi i altres polítiques dictades pels mercats. En un segon pla però no menys important, hi hauria tota la gent que, sense implicar-se en el dia dia de les lluites, és conscient del que hi ha en joc i està disposada a recolzar i, inclús, formar part d’aquest subjecte polític. Pot sonar una mica “avantguardista” però és la realitat que he viscut aquests darrers anys com activista.

Un poder popular i dos instruments electorals

Si quieres resultados diferentes, no hagas siempre lo mismo

Albert Einstein

Què passaria si invertisim la dinàmica electoral i, en comptes de construir la unitat1 entorn a una candidatura, la construisim entorn al poder popular2?

És cert que tenim diferències (alguns de matís i altres de fons) però també que tenim moltes coincidències. Si som capaces de dissenyar un espai polític basat en el respecte i reconeixement mutu, on s’incorporin mecanismes representatius de la nostra pluralitat, ho podrem tot. Potser val la pena intentar-ho, no?

Com resolem les diferencies de matís i de fons sobre sense renunciar al disens? Partint de la base de que estem construint un espai híbrid de poder popular i institucional sota el principi de “manar obeint”, tenim dos sistemes diferents (però complementaris) de representar el disens:

  • Democràcia líquida: quan hi han matissos en temes on coincidim força (eix social) es pot consultar a les bases i ponderar la visió col·lectiva a l’hora d’emetre un posicionament polític
  • Dues candidatures: quan hi han temes de fons que necessiten un posicionament clar d’inici (eix nacional) és necessàri crear diferents instrumentals electorals que puguin recollir el suport popular de les sensibilitats majoritàries

Per tant, quina és la proposta d’unitat popular? Una mateixa estructura organitzativa i dues candidatures electorals. Les candidatures serien merament instrumentals i defensarien les polítiques socioambientals i nacionals que emanarien d’aquest espai polític ampli on confluirien moviments, lluites, organitzacions, gent a títol individual a través d’assemblees obertes, etc.

En quant a l’eix social, les dues candidatures defensarien les mateixes polítiques incorporant el sistema de democràcia líquida en cas de disensos (segurament entorn mesures econòmiques) i, en quant a l’eix nacional, hi hauren dos òrgans diferenciats que dictarien les polítiques nacionals que hauria de defensar cada candidatura (per ser un tema de fons).

NOTA: És important no confondre les taules de polítiques nacionals (autodeterminista i soberanista) amb les candidatures, aquestes taules serien dos òrgans d’una mateixa estructura organitzativa que tindrien competències exclusives en aquesta matèria.4

Sí se puede (si hi ha voluntat política)

La historia es nuestra y la hacen los pueblos

Salvador Allende

La proposta presenta una fòrmula que permet recollir tot el suport popular d’abaix a l’esquerra sense obligar a fer cap renuncia als agents implicats. La idea base és que la legitimitat democràtica de les eleccions del 27S determini el pes de cadascuna de les taules de polítiques nacionals3 (autodeterminista i soberanista) evitant el debat i conflicte intern en una qüestió tan important i de fons a Catalunya (i la resta de Països Catalans).

En definitiva, que sigui el poble lliure i sobirà qui, des de la radicalitat democràtica, determini el nostre rumb des d’un bon inici.

Pepe C.

 

[1] La unitat no s’ha de confondre mai amb uniformitat. La unitat ha de partir de la confluència (paraula de moda) i no de la convergència.

[2] El poder popular és un concepte abstracte, dinàmic i difús que ens ha acompanyat al llarg de la història. Per aterrar-ho una mica, m’atreveria a dir que és una terminología que engloba a tots aquells agents socials, polítics i culturals que identifiquem com a motor de canvis, generadors de contrahegemonía i defensors del bé comú.

[3] La divisió de l’esquema gràfic està basada en les forces polítiques que s’han posicionat clarament favorables a una república catalana (sobiranistes) i les que no (autodeterministes). És una divisió susceptible a haver-hi errors.

[4] Disculpes als col·lectius que es poden sentir molestos per sortir a l’esquema gràfic.

No volem triar entre soberanisme i “sí se puede”, ho volem tot!

Podem assolir l’unitat popular a Catalunya?

Els moviments i organitzacions polítiques independentistes i (con)federalistes rupturistes podríen arribar a compartir aquest full de ruta?

1) Reconèixer el dret a l’autodeterminació de Catalunya i engegar unilateralment un procés constituent popular i des d’abaix, en el marc d’una República catalana independent (via DUI), que culmini en un referèndum vinculant de ratificació de la Constitució

2) Un cop aprovada la Constitució, reconèixer el dret a la lliure associació o (con)federació de Catalunya, com a nou subjecte polític sobirà, i iniciar un debat públic, plural i inclusiu que contempli la independència i totes les possibilitats d’aliança amb altres pobles i que culmini en un referèndum vinculant multiopció mitjançant un sistema de vot preferencial (tipus VUT p.ex.)

Aquesta és una proposta que equilibra les dues posicions majoritàries a Catalunya vers l’eix nacional (un 67% de la població segons les darreres enquestes del CEO) i que pot evitar la divisió de les classes populars. Potser valdria la pena reflexionar-hi…

Pepe

Podem assolir l’unitat popular a Catalunya?

Podem capgirar i guanyar Barcelona?

En un moment com l’actual, de finestra d’oportunitat, no podem deixar passar la ocasió d’enfortir i ampliar el contrapoder popular que, sumat a la construcció de nous espais d’intervenció político-social-institucional, ens pot permetre capgirar les relacions de poder que es donen en aquesta ciutat.

El 19 de juliol, en el marc de la 2a Trobada Popular Municipalista (TPM), entre totes vam acordar evitar duplicitats a nivell territorial i sectorial en clau municipal per no desgastar-nos mútuament. Acords que es van reiterar posteriorment en una reunió entre diferents espais el 30 de juliol, on estàvem Guanyem Barcelona, Podemos / Podem, Procés Constituent i TPM com a nous espais impulsors de la lluita institucional i ParlaMent Ciutadà com a convidat per la seva experiència en organitzar sessions entre col·lectius. Arran d’aquesta darrera reunió i per iniciativa pròpia, el ParlaMent Ciutadà ens va llençar una proposta metodològica a principis del mes de setembre per treballar plegats. Des del Procés Constituent1 i la TPM2 s’està d’acord en iniciar aquest camí cap a la conflluència i des de la meva humilitat convidaria a Guanyem i Podem a respondre a aquest oferiment.

Una confluència territorial i sectorial basada en el mètode i programa pot facilitar una posterior aliança electoral -dins d’una candidatura única o diverses- però és un procés independent que no hauria d’estar condicionat per la lògica institucional malgrat que aquesta marqui l’agenda. Aquesta fase de treball previ és l’oportunitat de crear aquest contrapoder que haurà de fiscalitzar i controlar no només als nostres hipotètics regidors i regidores sinó a tot l’entramat municipal, de forma autònoma i independent de qualsevol candidatura, i ser protagonista (i no un mer espectador) de les decisions polítiques a nivell de barri, districte o ciutat.

Per poder abordar aquesta qüestió en clau constructiva, hem d’apendre a escoltar-nos sense soroll mediàtic i “guerres twitterianes” de fons i no posar el calendari sempre com a excusa per no aturar-nos a parlar i quadrar un full de ruta comú.

La idea de base és potenciar espais de debat i generació de contingut polític, sense cap marca electoral, des d’on facilitar la mobilització ciutadana i generar empoderament popular. Mentre escric aquestes linies ja hi ha barris que ho estan fent… Si Guanyem o qualsevol altre agent polític creu que ha de desplegar “nodes electorals” per guanyar més visibilitat, no sóc ningú per oposar-m’hi i respecto plenament la seva estratègia, però si volem treballar plegats, a nivell territorial i sectorial, crec que és necessari no barrejar espais de treball i de difusió perquè ens hi puguem trobar totes còmodes. D’aquesta forma estarem generant complementarietat entre espais i no confrontació. Per tant, si no ens posem d’acord serà per una falta de voluntat i no per una qüestió de possibilisme.

Dins d’aquesta dinàmica, des dels moviments i lluites, potser seria bo plantejar-nos també trobar espais més distesos on poder parlar de política sense les tensions i prejudicis que es respiren a les convocatòries “formals”. Els nostres “Liceus” i “llotges del Camp Nou” populars.

Una abraçada companys/es.

Pepe

[1] Acord derivat de la IIª Trobada del Procés Constituent de Barcelona (23 de novembre)
[2] Acord derivat de la IIIª TPM (21-22 de novembre)

Podem capgirar i guanyar Barcelona?

Municipalisme al segle XXI: reforma o ruptura?

(article publicat al número 36 del “Diari En lluita“)

Un fantasma recorre l’Estat espanyol; el fantasma del municipalisme. Totes les forces del vell bipartidisme s’han unit contra aquest fantasma: reformes com la de l’Administració local1 (en vigor) o la electoral2 (en camí) i campanyes constants de suposada regeneració política i de descrèdit de les noves alternatives als medis, en son bons exemples.

Els resultats de les europees del 25M han sigut un símptoma clar i visible d’allò que “la por canviarà de bàndol” i això s’està evidenciant, cada dia més, en el nerviosisme latent que es respira en el si de les forces del règim del 78. Per això, és normal que hi hagi tanta pressa per engegar reformes que “canviïn tot perquè no canvii res” i més ara, quan les municipals de 2015 estan a tocar i els sondejos electorals son cada cop menys favorables al status quo.

Això si, no ens enganyem. La via municipalista cap a la ruptura no és un camí nou i segurament l’exemple històric més recent i notori que s’ha viscut mai en aquest sentit ha sigut el triomf del moviment republicà a les eleccions de 1931. Però com tot, aquesta via també té els seus riscos i la cooptació institucional que va patir el moviment veïnal al 79 n’és un clar exemple.

D’aquestes experiències del passat hem d’aprendre que les institucions no poden buidar els carrers fins que aquestes no esdevinguin veritablement les “nostres institucions” i això, a nivell electoral, passa necessàriament per una opció rupturista que faciliti aquesta transició mitjançant l’activació d’un poder destituent-constituent des d’abaix.

Actualment, a Catalunya, ja tenim diverses experiències transformadores en aquesta línia com les CUP, les CAV, l’UM9 o la CAF3 (on fins i tot la canalla participa en els pressupostos locals). Iniciatives presents que s’han anat guanyant el reconeixement, governant o fent oposició, i de les quals també podem aprendre dels seus encerts i errors.

Realment, la complexitat d’aquest tipus de projectes polítics rau en la relació i coordinació entre la base social (moviments) i la lògica institucional (candidatura / partit). Si bé és cert que la formació d’aquest tipus de candidatures unitàries ha demostrat ser una eina de confluència entre diferents moviments i lluites, també ho és el fet que, amb el temps, la lògica institucional pot arribar a generar discrepàncies que dinamitin aquesta confluència. Els Verds alemanys, per exemple, malgrat establir uns criteris de transparència i control als seus inicis (rotativitat, mandat imperatiu, política de programa i no de figures, incompatibilitats, etc), van acabar patint una tensió interna molt important (entre rupturistes-radicals i reformistes-pactistes) i no van poder evitar passar del pla crític a formar part del sistema de partits.4

Per tant, el potencial rupturista d’una candidatura no s’hauria de mesurar en funció del número d’escons que assoleixi a la institució corresponent, sino en proporció a la capacitat d’acció dels moviments que la recolzen i, conseqüentment, en la seva capacitat transformadora. En aquest sentit, a vegades, el suport al carrer no es tradueix en un suport a les urnes i viceversa.

En conclusió, ens trobem en un moment en el qual podem plantejar-nos els reptes del municipalisme des d’una perspectiva àmplia basada en l’experiència del passat i del present. Uns reptes que van des de la desobediència institucional a l’estructuració d’una radicalitat democràtica que, a partir d’una visió conjunta del model local (al propi municipi) i interterritorial (més enllà del municipi), garanteixi un equilibri entre els principis de subsidiaritat i de solidaritat en un marc d’autonomia i descentralització plena. Ha arribat el moment, doncs, d’afrontar aquests reptes i engegar el canvi que tant anhelem perquè “portem un món nou als nostres cors”.

Pepe

[1] La Llei 27/2013 (LRSAL), reformant l’anterior de 1985, estableix: una reducció de competències i autonomia local en pro d’estructures supramunicipals, una fiscalització i capacitat d’intervenció per part de l’Estat i una limitació de l’intervenció pública vers l’iniciativa privada. En definitiva, una recentralització que no soluciona cap dels elements que ens han dut a la crisis municipal: la debilitat financera, el segrest de la democràcia local per part d’interessos privats i la subordinació a la lògica del creixement.

[2] El PP de Rajoy ha proposat una reforma electoral per a instaurar l’elecció directa d’alcaldes i així garantir la governabilitat al candidat o força més votada del municipi. Una mesura que curiosament afavoreix al PP i que arriba a pocs mesos vista de les municipals de 2015.

[3] La aposta d’aquesta agrupació d’electors, que governa el municipi de Figaró-Montmany des de fa anys, vers la participació local ha donat lloc inclús a un documental finançat via micromecenatge.

[4] Dades del llibre “La apuesta municipalista” de l’Observatorio Metropolitano de Madrid (editorial Traficantes de Sueños, 2014).

Municipalisme al segle XXI: reforma o ruptura?