(article publicat al número 36 del “Diari En lluita“)
Un fantasma recorre l’Estat espanyol; el fantasma del municipalisme. Totes les forces del vell bipartidisme s’han unit contra aquest fantasma: reformes com la de l’Administració local1 (en vigor) o la electoral2 (en camí) i campanyes constants de suposada regeneració política i de descrèdit de les noves alternatives als medis, en son bons exemples.
Els resultats de les europees del 25M han sigut un símptoma clar i visible d’allò que “la por canviarà de bàndol” i això s’està evidenciant, cada dia més, en el nerviosisme latent que es respira en el si de les forces del règim del 78. Per això, és normal que hi hagi tanta pressa per engegar reformes que “canviïn tot perquè no canvii res” i més ara, quan les municipals de 2015 estan a tocar i els sondejos electorals son cada cop menys favorables al status quo.
Això si, no ens enganyem. La via municipalista cap a la ruptura no és un camí nou i segurament l’exemple històric més recent i notori que s’ha viscut mai en aquest sentit ha sigut el triomf del moviment republicà a les eleccions de 1931. Però com tot, aquesta via també té els seus riscos i la cooptació institucional que va patir el moviment veïnal al 79 n’és un clar exemple.
D’aquestes experiències del passat hem d’aprendre que les institucions no poden buidar els carrers fins que aquestes no esdevinguin veritablement les “nostres institucions” i això, a nivell electoral, passa necessàriament per una opció rupturista que faciliti aquesta transició mitjançant l’activació d’un poder destituent-constituent des d’abaix.
Actualment, a Catalunya, ja tenim diverses experiències transformadores en aquesta línia com les CUP, les CAV, l’UM9 o la CAF3 (on fins i tot la canalla participa en els pressupostos locals). Iniciatives presents que s’han anat guanyant el reconeixement, governant o fent oposició, i de les quals també podem aprendre dels seus encerts i errors.
Realment, la complexitat d’aquest tipus de projectes polítics rau en la relació i coordinació entre la base social (moviments) i la lògica institucional (candidatura / partit). Si bé és cert que la formació d’aquest tipus de candidatures unitàries ha demostrat ser una eina de confluència entre diferents moviments i lluites, també ho és el fet que, amb el temps, la lògica institucional pot arribar a generar discrepàncies que dinamitin aquesta confluència. Els Verds alemanys, per exemple, malgrat establir uns criteris de transparència i control als seus inicis (rotativitat, mandat imperatiu, política de programa i no de figures, incompatibilitats, etc), van acabar patint una tensió interna molt important (entre rupturistes-radicals i reformistes-pactistes) i no van poder evitar passar del pla crític a formar part del sistema de partits.4
Per tant, el potencial rupturista d’una candidatura no s’hauria de mesurar en funció del número d’escons que assoleixi a la institució corresponent, sino en proporció a la capacitat d’acció dels moviments que la recolzen i, conseqüentment, en la seva capacitat transformadora. En aquest sentit, a vegades, el suport al carrer no es tradueix en un suport a les urnes i viceversa.
En conclusió, ens trobem en un moment en el qual podem plantejar-nos els reptes del municipalisme des d’una perspectiva àmplia basada en l’experiència del passat i del present. Uns reptes que van des de la desobediència institucional a l’estructuració d’una radicalitat democràtica que, a partir d’una visió conjunta del model local (al propi municipi) i interterritorial (més enllà del municipi), garanteixi un equilibri entre els principis de subsidiaritat i de solidaritat en un marc d’autonomia i descentralització plena. Ha arribat el moment, doncs, d’afrontar aquests reptes i engegar el canvi que tant anhelem perquè “portem un món nou als nostres cors”.
Pepe
[1] La Llei 27/2013 (LRSAL), reformant l’anterior de 1985, estableix: una reducció de competències i autonomia local en pro d’estructures supramunicipals, una fiscalització i capacitat d’intervenció per part de l’Estat i una limitació de l’intervenció pública vers l’iniciativa privada. En definitiva, una recentralització que no soluciona cap dels elements que ens han dut a la crisis municipal: la debilitat financera, el segrest de la democràcia local per part d’interessos privats i la subordinació a la lògica del creixement.
[2] El PP de Rajoy ha proposat una reforma electoral per a instaurar l’elecció directa d’alcaldes i així garantir la governabilitat al candidat o força més votada del municipi. Una mesura que curiosament afavoreix al PP i que arriba a pocs mesos vista de les municipals de 2015.
[3] La aposta d’aquesta agrupació d’electors, que governa el municipi de Figaró-Montmany des de fa anys, vers la participació local ha donat lloc inclús a un documental finançat via micromecenatge.
[4] Dades del llibre “La apuesta municipalista” de l’Observatorio Metropolitano de Madrid (editorial Traficantes de Sueños, 2014).
Pensamientos en abierto 