Sobre taxes i innovació educativa

Avui s’ha convocat una vaga d’estudiants universitaris, sota el lema “Prou taxes abusives, passem a l’ofensiva“, reclamant que s’apliqui la rebaixa del 30% de les taxes universitàries que el Parlament de Catalunya va aprovar a l’abril passat (amb l’únic vot en contra del grup parlamentari de Junts pel Sí) i que el Govern i la Secretaria d’Universitats i Recerca s’han negat a aplicar.

Paral·lelament a aquests fets, el Govern està promovent un debat sobre el futur de l’educació, anomenat “Ara és demà“, que el febrer passat va posar el focus en el sistema educatiu finlandès (veure video), considerat com un dels millors segons l’OCDE. Un debat que, curiosament, se li va negar a la ILP d’Educació quan, després de recollir 95.000 signatures de suport, no es va arribar ni acceptar a tràmit al Parlament perquè els grups de Junts pel Sí i el PP hi van votar en contra.

En aquest context de debat polític i social, sembla que hi ha un parell de detalls del sistema finlandès que no estan captant gaire l’atenció del nostre estimat Govern. Un és que parlem d’un sistema 100% públic (sense escola concertada) i l’altre és que l’educació és gratuïta desde preescolar fins universitat, incloent-hi classes, menjador, llibres i material escolar.

En relació a la demanda estudiantil d’avui, apostar pel sistema educatiu finlandès significaria una rebaixa del 100% de les taxes universitàries!!!

En definitiva, estem enfocant la necessitat d’innovació allà on toca o ens estem encasillant dins de marcs pre-establerts per tercers? Com a docents hem d’anar més enllà de l’aula o ens quedem dins de la nostra bombolla?

Advertisements
Sobre taxes i innovació educativa

¿Derecho a decidir?

Actualmente, vivimos en un Estado de Derecho constituido en forma de monarquía parlamentaria1. El Rey es el Jefe de Estado y existe una separación de poderes (legislativo, ejecutivo y judicial) donde el pueblo queda relegado a un segundo plano.

Nuestra democracia se reduce a votar cada 4 años y a tener derecho a pataleta. Las manifestaciones son ignoradas, las huelgas criminalizadas, las iniciativas legislativas populares nunca se llegan a aprobar2, los referendums no son vinculantes y sólo los puede convocar el Rey a instancias del Presidente del Gobierno3 y además, no existe la figura del plebiscito4 que sí contemplaba la anterior Constitución de 19315.

Muchas carencias para una democracia que ahora, a raíz del revuelo nacionalista de la diada del 11S6, tiene que afrontar el debate del derecho a decidir, tema central de las elecciones anticipadas en Catalunya. Un derecho que sigue generando polémica y que, según lo visto en el párrafo anterior, nunca ha existido ni parece que haya intención de que así sea7.

¿Y cómo nos tomamos todo esto? Pues estando más preocupados por el posible resultado de una consulta popular que por el hecho de tener una democracia que ilegaliza la propia democracia. Esta es nuestra triste realidad.

Pepe

¿Derecho a decidir?

Reflexió per al #25N

Demà hi ha eleccions a Catalunya i venen marcades per la polèmica del dret a la autodeterminació del poble català. Com que d’aquest tema ja se n’ha parlat prou, crec que ara és moment de reflexionar sobre altres temes també molt importants. Per axò, m’he llegit tots els programes que m’han arribat a casa i com cada any, els he trobat poc concrets e incomplerts. Per sort, vivim en la era de l’informació i el que no t’arriba a casa ho pots mirar per internet.

Després de donar una ullada als programes electorals de totes les candidatures que es presenten, vaig a donar la meva opinió sobre les actuals forces parlamentàries i algunes de les alternatives que més m’han agradat. Les he dividit en tres blocs basant-me en el tema central d’aquesta campanya:

1) A favor de l’autodeterminació

  • CiU: L’actual govern dels “millors”. Les seves polítiques neoliberals tenen com a objectiu malvendre el sector públic i privatitzar-ho tot (educació, sanitat, aigua, etc). Només cal sentir al conseller de Salut recomanan que la gent es faci d’una mútua per veure de que parlo. A més de les retallades, repressió o repagaments marca de la casa també ens trobem amb suposats casos de corrupció a les seves llistes (veure nº3 per Barcelona o nº4 per Girona per exemple).
  • CUP-Alternativa d’Esquerres: Municipalistes. Proposen una política d’abaix cap a dalt on el sistema econòmic estigui al servei de les persones i no al revés. Defensen la nacionalització dels sectors estratègics (bancs, energia, aigua, etc) i la democratització d’aquests amb la participació directa del poble. Aposten per una auditoria del deute.
  • ERC: Tot el seu programa està molt orientat a un Estat propi en forma de República no presidencial. Enfatitzen els drets, la participació ciutadana, la transparència, la lluita contra la corrupció i una major separació de poders. És un partit marcat pel seu passat al tripartit i això li pot passar factura.
  • SI: Coalició de diversos partits que proposa reforçar el sector públic i el control de la corrupció d’aquest amb més participació ciutadana. Entre altres propostes també inclouen la creació d’una banca pública. Altres temes com l’educació, la sanitat o la cultura estan molt centrats en l’Estat propi com ERC.

2) En contra de l’autodeterminació

  • Ciutadans: Un programa ple de picades d’ullet al malestar de la població: rescatar a les persones i no als bancs, defensar que la salut, l’educació i els serveis socials son un dret i no un negoci i proposar reformes democràtiques.
  • PPC: La versió “catalana” del PP estatal. Ha pactat amb CiU i viceversa. Treient el tema nacional, PPC i CiU son les dues cares de la mateixa moneda. Partits a les ordres de la Troika. La seva campanya també es centra en fer servir el nacionalisme com a cortina de fum per tapar les retallades del govern central.
  • PSC: Amb el temps s’ha anat tornant cada cop més en la versió “catalana” del PSOE. El discurs socialista de defensar els drets socials i l’estat del benestar s’esfuma al recordar l’última etapa tripartit i l’anomenada socio-vergència en temes de corrupció a la Sanitat (pactes de silenci amb CiU).
  • PxC: Plataforma per Catalunya és un partit 100% xenòfob. Exposa als inmigrants com a culpables dels nostres problemes i això no és veritat. Arguments com que abusen de la Sanitat o ens trueuen la feina son totalment falsos. La sanitat la paguem entre TOTS amb impostos indirectes (IVA per exemple) i en quant a la feina, nosaltres ara estem patint (sobretot els joves) el que han patit ells: tenir que marxar del pais per trobar feina i guanyar-nos la vida dignament. Qui pensi que ens treuen la feina que parli primer amb els empresaris que els contracten de forma precària abans de fer cap judici.

3) Ni a favor, ni en contra

  • ICV-EUiA: Ecologistes i d’esquerres. Aquesta és la seva carta de presentació. El seu programa defensa molt els drets socials, el sector públic amb propostes com la creació d’una banca pública i aposta per una major participació ciutadana i estan a favor d’una auditoria del deute. També és un partit marcat pel seu passat al tripartit.
  • Escons en Blanc: Representen el vot en blanc computable. La millor opció per fer un vot de càstig. Si guanyen un escó renuncien al sou i deixen la cadira buida tota la legislatura.
  • Pirates de Catalunya: Democràcia directa, dret a decidir-ho tot. Una opció molt interessant per tots aquelles que estan farts del paper que fan els nostres representants polítics. Això si, les propostes han de respectar la declaració universal dels  drets humans, l’ideari pirata i la decisió de l’assemblea.

La meva conclusió es que, si els partits compleixen amb el seu programa, els independents haurien de votar a forces com la  CUP-AE, ERC, ICV-EUiA o SI, els no independents a ICV-EUiA o Ciutadans, els que estan farts de tots a Escons en Blanc i els que volen democràcia directa sense cap programa a Pirates.

Pepe

PD: Un altre factor molt important alhora de triar un partit és el seu deute amb les entitats financeres.

Reflexió per al #25N

Independència o reformisme?

Després de la gran manifestació d’aquest 11S, Diada de Catalunya, no tinc cap mena de dubte de que el sentiment nacionalista català ha crescut moltíssim i posaria la mà al foc de que no és només degut a la situació actual de crisis, sino que s’hi han de sumar diversos factors que venen de molt enrere.

Ara que ja ha passat la manifestació i hem tingut l’oportunitat d’escoltar la opinió dels polítics, la gent del carrer, els medis de comunicació, els debats de tertulians, la visió dels economistes, etc… és hora de reflexionar sobre la situació actual.

Dintre del nacionalisme català hi ha la corrent independentista, amb el suport de partits polítics com ERCSI, i la corrent federalista que proposa el PSC. L’actual govern de la Generalitat (CiU) continua amb el seu joc de la puta i la ramoneta i desconec quina posició definitiva té al respecte però sembla que també opta per l’independència. D’altre banda, ICVEUiA defensa el dret del poble de Catalunya a triar de quina forma vol continuar la seva relació amb l’Estat espanyol.

En quant al nacionalisme espanyol, hi ha qui vol mantenir el model actual d’autonomies i qui vol un model més centralista com és el cas del PPC. El partit C’s també és contrari a qualsevol tipus de separació de Catalunya del Estat espanyol i al igual que el PPC, aboga per el “hem de remar tots junts per sortir d’aquesta” i acusa als partits independentistes de polititzar el malestar de la gent.

El que podem extreure en clar de tots aquests posicionaments és que hi ha un desgast enorme en la relació entre Catalunya i Espanya. Negar-ho seria enganyar-nos a nosaltres mateixos.

Si fem un exercici democràtic i sumem els escons dels partits en l’actual constitució del Parlament de Catalunya segons el seu posicionament a favor o en contra, ens trobarem amb aquesta realitat:

  • Independència: CiU + ERC + SI (62 + 10 + 3 = 75)
  • No independència: PSC + PP + C’s (28 + 18 + 3 = 49)
  • En blanc: ICV-EUiA (10)

Suposant que CiU es posiciona a favor de la independència podem veure que hi ha més escons a favor (75) que en contra (49). Però això només és la visió a nivell polític i òbviament caldria fer un referèndum per saber el que vol realment la gent.

Un procés cap a la independència de Catalunya o la posada en marxa d’un model federal a nivell estatal no és cap camí de roses. La primera opció topa directament amb l’article 2 de la Constitució Espanyola i la segona amb l’article 145 (i molts altres més segurament) però com vam veure fa poc, la Constitució no és intocable.

Treient de banda les dificultats del camí, el que realment importa és el que vol la gent. Si es donés l’oportunitat de votar a favor o en contra, la gent hauria de ser molt conscient de les conseqüències del seu vot i posteriorment, consecuent amb el resultat final d’un procés d’aquesta envergadura.

Pepe

 

Nota: No he tingut en compte l’opinió dels partits sense representació parlamentària per adjustar-me a l’actualitat política però crec que la seva veu també és molt important en aquest tipus de processos.

Independència o reformisme?