Lectura de les eleccions plebiscitàries del 27S

Analitzant les 9 candidatures presentades i, en un context polític de polarització entre el Sí i el No, es fa complicat identificar i situar el posicionament de totes les candidatures respecte a la independència de Catalunya.

Actualment, segons qui fa la valoració, estem veient tres lectures diferents del plebiscit del 27S (segons el % de vots amb un 99,97% escrutat):

Lectura

JxSí

CUP

PP

PSC

C’s

UDC

CSQEP

Altres

Independentista

No

Abstenció

Unionista

No

No

Sense guanyador

No

???

39,54%

8,21%

8,50%

12,73%

17,92%

2,51%

8,94%

1,12%

47,75%

39,15%

12,57%

D’aquestes lectures podem extreure que tothom té molt clares les posicions de JxSí, CUP, PP, PSC i C’s. En canvi, la resta tenen diferents interpretacions. Anem a analitzar-les una a una per cercar la visió més exacta possible.

El cas d’UDC, partint de que s’ha presentat en solitari degut al seu desacord intern a l’hora de defensar la independència, fet que ha provocat la ruptura de la coalició amb CDC (CiU) i una escissió interna (DC) que ha anat a JxSí, podríem identificar-la com dins del bloc del No. En aquest bloc també podríem sumar Ganemos (sector unionista de Podem Catalunya) i Recortes Cero – Els Verds pel seu contingut programàtic.

Per una altra banda, les candidatures de CSQEP i Pirates s’han definit clarament en contra de que aquestes eleccions siguin plebiscitàries i han defensat un referèndum (acordat i desobedient respectivament). Per tant, juntament amb el PACMA per la seva indefinició programàtica, aquestes tres candidatures formaríen el bloc dels “no posicionats”.

Per tant, ens trobem amb unes eleccions plebiscitàries on han votat aproximadament un 48% d’independentistes, un 43% d’unionistes i un 9% d’indefinits (CSQEP bàsicament) que seran determinants quan es posicionin.

Una posició que haurà d’esperar als resultats de les pròximes eleccions estatals per veure si hi ha possibilitat de reforma / terceres vies o, si pel contrari, es produeix un tancament de qualsevol possibilitat de canvi a l’Estat. Arribats a aquest punt, els indefinits apostaran per la ruptura o pel continuisme del règim borbònic del 78?

Pepe

PD: Una altre tema a banda és que, anant més enllà de la lectura d’una persona un vot, podem veure que territorialment tan sols hi ha sis comarques de Catalunya on han guanyat els partits contraris a la independència i al dret a decidir. Una dada prou important com per ser ignorada.

Advertisements
Lectura de les eleccions plebiscitàries del 27S

No volem triar entre soberanisme i “sí se puede”, ho volem tot!

Personalment, sóc dels que considera que els eixos social i nacional son indissociables perquè crec que la independència és un medi / canal / eina per trencar amb el règim del 78. És a dir, una ruptura que obre la oportunitat de construir un nou model socioeconòmic a través d’un procés constituent popular, participatiu i inclusiu.

Un cop aclarida la meva posició al respecte, també haig de dir que sóc conscient de que molta gent amb la que comparteixo l’afany de justícia social i ambiental no comparteixen aquesta mateixa visió. Partint d’aquesta hipotesi, en un context electoral molt calent que ens absorveix i marca el calendari, crec que hem de cercar fòrmules d’entesa que vagin més enllà de la lògica institucional.

La proposta que exposaré a continuació parteix del supòsit de que hi ha consens en que el subjecte principal del canvi / ruptura és el conjunt de moviments socials, lluites populars i organitzacions polítiques que s’han deixat la pell contra l’austericidi i altres polítiques dictades pels mercats. En un segon pla però no menys important, hi hauria tota la gent que, sense implicar-se en el dia dia de les lluites, és conscient del que hi ha en joc i està disposada a recolzar i, inclús, formar part d’aquest subjecte polític. Pot sonar una mica “avantguardista” però és la realitat que he viscut aquests darrers anys com activista.

Un poder popular i dos instruments electorals

Si quieres resultados diferentes, no hagas siempre lo mismo

Albert Einstein

Què passaria si invertisim la dinàmica electoral i, en comptes de construir la unitat1 entorn a una candidatura, la construisim entorn al poder popular2?

És cert que tenim diferències (alguns de matís i altres de fons) però també que tenim moltes coincidències. Si som capaces de dissenyar un espai polític basat en el respecte i reconeixement mutu, on s’incorporin mecanismes representatius de la nostra pluralitat, ho podrem tot. Potser val la pena intentar-ho, no?

Com resolem les diferencies de matís i de fons sobre sense renunciar al disens? Partint de la base de que estem construint un espai híbrid de poder popular i institucional sota el principi de “manar obeint”, tenim dos sistemes diferents (però complementaris) de representar el disens:

  • Democràcia líquida: quan hi han matissos en temes on coincidim força (eix social) es pot consultar a les bases i ponderar la visió col·lectiva a l’hora d’emetre un posicionament polític
  • Dues candidatures: quan hi han temes de fons que necessiten un posicionament clar d’inici (eix nacional) és necessàri crear diferents instrumentals electorals que puguin recollir el suport popular de les sensibilitats majoritàries

Per tant, quina és la proposta d’unitat popular? Una mateixa estructura organitzativa i dues candidatures electorals. Les candidatures serien merament instrumentals i defensarien les polítiques socioambientals i nacionals que emanarien d’aquest espai polític ampli on confluirien moviments, lluites, organitzacions, gent a títol individual a través d’assemblees obertes, etc.

En quant a l’eix social, les dues candidatures defensarien les mateixes polítiques incorporant el sistema de democràcia líquida en cas de disensos (segurament entorn mesures econòmiques) i, en quant a l’eix nacional, hi hauren dos òrgans diferenciats que dictarien les polítiques nacionals que hauria de defensar cada candidatura (per ser un tema de fons).

NOTA: És important no confondre les taules de polítiques nacionals (autodeterminista i soberanista) amb les candidatures, aquestes taules serien dos òrgans d’una mateixa estructura organitzativa que tindrien competències exclusives en aquesta matèria.4

Sí se puede (si hi ha voluntat política)

La historia es nuestra y la hacen los pueblos

Salvador Allende

La proposta presenta una fòrmula que permet recollir tot el suport popular d’abaix a l’esquerra sense obligar a fer cap renuncia als agents implicats. La idea base és que la legitimitat democràtica de les eleccions del 27S determini el pes de cadascuna de les taules de polítiques nacionals3 (autodeterminista i soberanista) evitant el debat i conflicte intern en una qüestió tan important i de fons a Catalunya (i la resta de Països Catalans).

En definitiva, que sigui el poble lliure i sobirà qui, des de la radicalitat democràtica, determini el nostre rumb des d’un bon inici.

Pepe C.

 

[1] La unitat no s’ha de confondre mai amb uniformitat. La unitat ha de partir de la confluència (paraula de moda) i no de la convergència.

[2] El poder popular és un concepte abstracte, dinàmic i difús que ens ha acompanyat al llarg de la història. Per aterrar-ho una mica, m’atreveria a dir que és una terminología que engloba a tots aquells agents socials, polítics i culturals que identifiquem com a motor de canvis, generadors de contrahegemonía i defensors del bé comú.

[3] La divisió de l’esquema gràfic està basada en les forces polítiques que s’han posicionat clarament favorables a una república catalana (sobiranistes) i les que no (autodeterministes). És una divisió susceptible a haver-hi errors.

[4] Disculpes als col·lectius que es poden sentir molestos per sortir a l’esquema gràfic.

No volem triar entre soberanisme i “sí se puede”, ho volem tot!

Procés Constituent, on vas?

Des de la constitució del moviment del Procés Constituent al 2013, arran de la presentació d’un manifest per un procés constituent a Catalunya per part de l’Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades en un programa de la televisió pública catalana, hi han hagut una sèrie d’esdeveniments que han influit en el rumb d’aquest moviment.

  1. L’aparició de Podemos com una força rupturista d’àmbit estatal amb alt contingut social que es presenta a les eleccions europees de 2014 defensant el dret a l’autodeterminació dels pobles en el seu programa polític
  2. El procés participatiu del 9N on independentistes i (con)federalistes ens vam posar d’acord per votar Sí-Sí en clau de ruptura per obrir un procés constituent unilateral a Catalunya
  3. La sensació d’un desinflament del moviment sobiranista degut a les batalles partidistes al Parlament a l’hora d’acordar un full de ruta comú
  4. La intenció de convocar unes eleccions anticipades a Catalunya pel 27S que les forces sobiranistes volen interpretar en clau plebiscitària per “emular” el referèndum que no va permetre l’Estat
  5. La constitució de tot una sèrie de candidatures populars “de conflluència” per a les pròximes eleccions municipals del 24M on les aliances son diverses i, depenent del municipi, no necessàriament marcades per l’eix nacional
  6. El creixement i decreixement de les espectatives de Podemos quan Ciutadans dona el salt a l’àmbit estatal presentant-se també com una força de (re)canvi a través d’un discurs “anticasta” similar [1]
  7. La convocatòria d’eleccions generals a finals d’any sense que s’hagi concretat una data al respecte

Darrerament, el Procés Constituent s’ha convertit en un espai de debat partidista on, entre totes les parts, s’ha generat un ambient de desconfiança entre companys i companyes i, inclús, s’han tingut alguns comportament antidemocràtics.

Sota aquest context polític, han sorgit dos posicionaments legítims vers el principi fundacional del moviment:

Els sota-signants fem una crida a la ciutadania de Catalunya a adherir-se a aquest manifest que té per objectiu la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya que permeti que el poble català decideixi de forma democràtica i pacífica quin model d’estat i de país és el que desitja.

Hi ha un sector que, sense necèssitat de ser independentista, defensa un procés constituent unilateral (a través d’una DUI) per motius diferents i no excloents:

  1. La hipotèsi de que, arran de les espectatives electorals en l’àmbit estatal, les forces que defensen l’autodeterminació (IU i Podemos) no sortiran guanyadores en la pròxima cita electoral [1][2]
  2. La  certesa jurídica de que, sense DUI, Catalunya continua sent una Comunitat Autònoma subjecta a la legalitat i jerarquia de l’Estat i, per tant, qualsevol impuls o suport institucional a un procés constituent català serà impugnat i invalidat a instàncies de qualsevol partit o institució d’àmbit estatal

Hi ha un altre sector que, en canvi, creu que s’ha d’engegar un procés constituent subordinat a l’Estat, principalment, pels següents motius:

  1. La hipotèsi de que Podemos aconseguirà ser majoria i “obrir els candaus” del règim del 78 a través d’un procés constituent espanyol on es pugui parlar de tot
  2. La desconfiança de que pugui sortir un model de país rupturista a través d’un procés constituent liderat per, tal i com apunten els sondejos, CDC o ERC [3]

Probablement, el segon argument del dos sectors son complementaris i els podem compartir tots i totes a dia d’avui. El problema resideix en el primer argument, és a dir, en quin àmbit territorial ens hem de focalitzar per tal d’assolir el canvi social…

  • Si apostem per la via unilateral a Catalunya i desconfiem de l’Esquerravergència, hem d’ampliar la base sobiranista i recolzar l’espai polític “Per la ruptura” (impulsat per la CUP i la Crida Constituent)
  • Si apostem per canviar la legalitat de l’Estat i confiem en que es respectarà la voluntat del poble català, hem de convencer als sobiranistes i recolzar electoralment a Podemos o IU / ICV-EUiA
Però el cicle electoral d’aquest any ens planteja l’oportunitat d’anar més enllà d’aquesta dicotomía i, per tant, de reflexionar sobre una tercera via:
  • Si apostem per la CUP-CridaConstituent a les eleccions del 27S i per Podemos a les generals, estem garantint les dues vies de ruptura posant els ous en dos cistells diferents

Aquesta tercera via és molt factible si, a l’espai “Per la ruptura“, s’acorda el compromís d’engegar un debat i referèndum vinculant sobre la nostra relació amb altres pobles o Estats (independència, associació o con-federació) en el marc d’una Catalunya independent.

La contra que deriva d’aquesta tercera via és que una disminució de l’electorat de Podemos a les catalanes podria arribar a afectar negativament a aquesta formació a les generals però això s’escapa de la nostra responsabilitat com a moviment perquè estarem actuant des de la coherència del nostre principi fundacional. [4]

En conclusió, ara és el moment de demostrar que podem tenir un debat seriós i argumentat, escoltant a tothom, sobre el nostre posicionament col·lectiu com a Procés Constituent davant de l’actual context polític o si, pel contrari, tornem a caure en la lògica dels partits clàssics on només prima quina posició surt guanyadora i punt.

Pepe

(membre actiu del Procés Constituent)

 

[1] Els sondejos de l’intenció de vot a les eleccions generals demostren aquest canvi de tendència on es veu clarament un decreixement de PP, UPyD i Podemos a favor de C’s

[2] Les eleccions andaluses han sigut la primera prova de foc de Podemos després de les europees i el procés d’estructuració orgànica com a partit. Els resultats han sigut bons (15 de 109 escons) però no suficients com per inciar el canvi que es proposa aquesta formació. Ara caldrà estar atents als resultats de les eleccions autonòmiques que tindran lloc al maig.

[3] La darrera enquesta del CEO (desembre de 2014), sobre l’intenció de vot a les eleccions al Parlament, estima un empat entre les formacions de CiU i ERC amb 34-36 escons, seguides de C’s (14-16), PSC (13-14), PP (11-12), Podemos (9-11), CUP  (7-8) i ICV-EUiA (7-8)

[4] La darrera enquesta del CEO (desembre de 2014), sobre l’intenció de vot a les eleccions al Congrés a Catalunya, estima un empat entre les formacions de CiU i Podemos amb 10-12 escons, seguides d’ERC (8-9), PSC (6-7), PP (4-5), C’s (2) i ICV-EUiA (1-2)

Procés Constituent, on vas?

La cultura política (1/3)

Hay tres grandes temas que han condicionado y siguen condicionando la cultura política de nuestra sociedad y seguramente la de muchas otras: el nacionalismo, la economía y la religión. En los próximos tres posts trataré estos temas dentro de la objetividad que me permita mi condición de ciudadano catalán, de izquierdas y agnóstico.

El nacionalismo

Antes de hablar de nacionalismos, es importante saber que el concepto nación puede adquirir distintos significados según su ámbito de aplicación:

Nación, en sentido estricto, tiene dos acepciones: la nación política, en el ámbito jurídico-político, es un sujeto político en el que reside la soberanía constituyente de un Estado; la nación cultural, concepto socio-ideológico más subjetivo y ambiguo que el anterior, se puede definir a grandes rasgos, como una comunidad humana con ciertas características culturales comunes, a las que dota de un sentido ético-político.[1]

Por lo tanto, podemos distinguir entre Estados-nación y Estados plurinacionales; aquellos en los que conviven varias naciones sujetas a una única Constitución, como es el caso de España.

Durante la Transición, la controversia sobre este tema originó un largo debate del cual surgieron las llamadas  “nacionalidades históricas“. El resultado quedó reflejado en la ambigüedad del artículo 2 de la Constitución Española:

La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.

Es una redacción a medio camino entre el artículo 5 de la Constitución de Italia, donde también se hace mención a la indivisibilidad del territorio, la descentralización y las autonomías, y el artículo 1 de la Constitución de Bolivia, en el cuál se expresa claramente la plurinacionalidad del Estado.

Derivado de este tema, hubo bastante polémica con el Estatuto de Catalunya presentado en 2006. Durante su tramitación se presentaron recursos de inconstuticionalidad por parte del Partido Popular en el Congreso, algunas CCAA y el Defensor del Pueblo[2]. De los cuáles destacan claramente los relacionados con la identidad nacional, centrados en el preámbulo «El Parlamento… ha definido Catalunya como nación… La Constitución Española, …, reconoce la realidad nacional de Catalunya» y en el artículo 8.1 «Catalunya, …, tiene como símbolos nacionales la bandera, la fiesta y el himno.», que fueron finalmente aprobados por el Constitucional pero desposeídos de valor jurídico[3].

Este debate existe y seguirá existiendo mientras no cambiemos el concepto territorial que tenemos de este país y aprendamos a respetar la libertad de los pueblos que lo integran sin imposiciones de ningún tipo. El derecho de autodeterminación está recogido en la Carta de las Naciones Unidas[4] y en el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos[5]. El Estado español ha firmado y ratificado estos dos tratados pero no ha hecho ninguna modificación legislativa para adaptarse a su contenido. Esta contradicción deja a los pueblos de este país sin maniobra de actuación dentro del marco legal.

Toda esta exposición no se ha de malinterpretar como una defensa a la independencia de Catalunya sino como una defensa a la libertad de los pueblos a decidir como autogobernarse.

Para concluir este tema, no puedo dejar de destacar el mal que están haciendo las fuerzas políticas con sus correspondientes discursos. Se están fomentando dos posturas respecto a la cuestión nacionalista, las cuáles no comparto y me parecen igual de terribles, que son la imposición de la “indisoluble unidad” de España por un lado y la exposición de la independencia como la solución a todos los males por el otro. La independencia puede ser un medio pero no un fin en si mismo.

[NOTA para federalistas]: El federalismo se ha de defender desde la libertad y no desde la imposición y, por lo tanto, un buen federalista también debería ser indepentista.

La cultura política (1/3)

Reflexió per al #25N

Demà hi ha eleccions a Catalunya i venen marcades per la polèmica del dret a la autodeterminació del poble català. Com que d’aquest tema ja se n’ha parlat prou, crec que ara és moment de reflexionar sobre altres temes també molt importants. Per axò, m’he llegit tots els programes que m’han arribat a casa i com cada any, els he trobat poc concrets e incomplerts. Per sort, vivim en la era de l’informació i el que no t’arriba a casa ho pots mirar per internet.

Després de donar una ullada als programes electorals de totes les candidatures que es presenten, vaig a donar la meva opinió sobre les actuals forces parlamentàries i algunes de les alternatives que més m’han agradat. Les he dividit en tres blocs basant-me en el tema central d’aquesta campanya:

1) A favor de l’autodeterminació

  • CiU: L’actual govern dels “millors”. Les seves polítiques neoliberals tenen com a objectiu malvendre el sector públic i privatitzar-ho tot (educació, sanitat, aigua, etc). Només cal sentir al conseller de Salut recomanan que la gent es faci d’una mútua per veure de que parlo. A més de les retallades, repressió o repagaments marca de la casa també ens trobem amb suposats casos de corrupció a les seves llistes (veure nº3 per Barcelona o nº4 per Girona per exemple).
  • CUP-Alternativa d’Esquerres: Municipalistes. Proposen una política d’abaix cap a dalt on el sistema econòmic estigui al servei de les persones i no al revés. Defensen la nacionalització dels sectors estratègics (bancs, energia, aigua, etc) i la democratització d’aquests amb la participació directa del poble. Aposten per una auditoria del deute.
  • ERC: Tot el seu programa està molt orientat a un Estat propi en forma de República no presidencial. Enfatitzen els drets, la participació ciutadana, la transparència, la lluita contra la corrupció i una major separació de poders. És un partit marcat pel seu passat al tripartit i això li pot passar factura.
  • SI: Coalició de diversos partits que proposa reforçar el sector públic i el control de la corrupció d’aquest amb més participació ciutadana. Entre altres propostes també inclouen la creació d’una banca pública. Altres temes com l’educació, la sanitat o la cultura estan molt centrats en l’Estat propi com ERC.

2) En contra de l’autodeterminació

  • Ciutadans: Un programa ple de picades d’ullet al malestar de la població: rescatar a les persones i no als bancs, defensar que la salut, l’educació i els serveis socials son un dret i no un negoci i proposar reformes democràtiques.
  • PPC: La versió “catalana” del PP estatal. Ha pactat amb CiU i viceversa. Treient el tema nacional, PPC i CiU son les dues cares de la mateixa moneda. Partits a les ordres de la Troika. La seva campanya també es centra en fer servir el nacionalisme com a cortina de fum per tapar les retallades del govern central.
  • PSC: Amb el temps s’ha anat tornant cada cop més en la versió “catalana” del PSOE. El discurs socialista de defensar els drets socials i l’estat del benestar s’esfuma al recordar l’última etapa tripartit i l’anomenada socio-vergència en temes de corrupció a la Sanitat (pactes de silenci amb CiU).
  • PxC: Plataforma per Catalunya és un partit 100% xenòfob. Exposa als inmigrants com a culpables dels nostres problemes i això no és veritat. Arguments com que abusen de la Sanitat o ens trueuen la feina son totalment falsos. La sanitat la paguem entre TOTS amb impostos indirectes (IVA per exemple) i en quant a la feina, nosaltres ara estem patint (sobretot els joves) el que han patit ells: tenir que marxar del pais per trobar feina i guanyar-nos la vida dignament. Qui pensi que ens treuen la feina que parli primer amb els empresaris que els contracten de forma precària abans de fer cap judici.

3) Ni a favor, ni en contra

  • ICV-EUiA: Ecologistes i d’esquerres. Aquesta és la seva carta de presentació. El seu programa defensa molt els drets socials, el sector públic amb propostes com la creació d’una banca pública i aposta per una major participació ciutadana i estan a favor d’una auditoria del deute. També és un partit marcat pel seu passat al tripartit.
  • Escons en Blanc: Representen el vot en blanc computable. La millor opció per fer un vot de càstig. Si guanyen un escó renuncien al sou i deixen la cadira buida tota la legislatura.
  • Pirates de Catalunya: Democràcia directa, dret a decidir-ho tot. Una opció molt interessant per tots aquelles que estan farts del paper que fan els nostres representants polítics. Això si, les propostes han de respectar la declaració universal dels  drets humans, l’ideari pirata i la decisió de l’assemblea.

La meva conclusió es que, si els partits compleixen amb el seu programa, els independents haurien de votar a forces com la  CUP-AE, ERC, ICV-EUiA o SI, els no independents a ICV-EUiA o Ciutadans, els que estan farts de tots a Escons en Blanc i els que volen democràcia directa sense cap programa a Pirates.

Pepe

PD: Un altre factor molt important alhora de triar un partit és el seu deute amb les entitats financeres.

Reflexió per al #25N

Independència o reformisme?

Després de la gran manifestació d’aquest 11S, Diada de Catalunya, no tinc cap mena de dubte de que el sentiment nacionalista català ha crescut moltíssim i posaria la mà al foc de que no és només degut a la situació actual de crisis, sino que s’hi han de sumar diversos factors que venen de molt enrere.

Ara que ja ha passat la manifestació i hem tingut l’oportunitat d’escoltar la opinió dels polítics, la gent del carrer, els medis de comunicació, els debats de tertulians, la visió dels economistes, etc… és hora de reflexionar sobre la situació actual.

Dintre del nacionalisme català hi ha la corrent independentista, amb el suport de partits polítics com ERCSI, i la corrent federalista que proposa el PSC. L’actual govern de la Generalitat (CiU) continua amb el seu joc de la puta i la ramoneta i desconec quina posició definitiva té al respecte però sembla que també opta per l’independència. D’altre banda, ICVEUiA defensa el dret del poble de Catalunya a triar de quina forma vol continuar la seva relació amb l’Estat espanyol.

En quant al nacionalisme espanyol, hi ha qui vol mantenir el model actual d’autonomies i qui vol un model més centralista com és el cas del PPC. El partit C’s també és contrari a qualsevol tipus de separació de Catalunya del Estat espanyol i al igual que el PPC, aboga per el “hem de remar tots junts per sortir d’aquesta” i acusa als partits independentistes de polititzar el malestar de la gent.

El que podem extreure en clar de tots aquests posicionaments és que hi ha un desgast enorme en la relació entre Catalunya i Espanya. Negar-ho seria enganyar-nos a nosaltres mateixos.

Si fem un exercici democràtic i sumem els escons dels partits en l’actual constitució del Parlament de Catalunya segons el seu posicionament a favor o en contra, ens trobarem amb aquesta realitat:

  • Independència: CiU + ERC + SI (62 + 10 + 3 = 75)
  • No independència: PSC + PP + C’s (28 + 18 + 3 = 49)
  • En blanc: ICV-EUiA (10)

Suposant que CiU es posiciona a favor de la independència podem veure que hi ha més escons a favor (75) que en contra (49). Però això només és la visió a nivell polític i òbviament caldria fer un referèndum per saber el que vol realment la gent.

Un procés cap a la independència de Catalunya o la posada en marxa d’un model federal a nivell estatal no és cap camí de roses. La primera opció topa directament amb l’article 2 de la Constitució Espanyola i la segona amb l’article 145 (i molts altres més segurament) però com vam veure fa poc, la Constitució no és intocable.

Treient de banda les dificultats del camí, el que realment importa és el que vol la gent. Si es donés l’oportunitat de votar a favor o en contra, la gent hauria de ser molt conscient de les conseqüències del seu vot i posteriorment, consecuent amb el resultat final d’un procés d’aquesta envergadura.

Pepe

 

Nota: No he tingut en compte l’opinió dels partits sense representació parlamentària per adjustar-me a l’actualitat política però crec que la seva veu també és molt important en aquest tipus de processos.

Independència o reformisme?